Capítol 4. Gisborne i cap a Wellington

"Yo para ser feliz quiero un camión"

Dia 9. Arribada a Gisborne.

El David, però no el david com aquí és coneix, sinó pronunciat a l'anglesa, és a dir vindria el Déivit, bé doncs el david un noi una miqueta més jove que jo, que treballa des de que va deixar d'estudiar als 14 anys me va venir a recollir just auon me va deixar el camió del viatge de Tauranga, i cap a casa seua. El típic xalet com el de los simpson, i alli hi havia el seu pare i mare esperant-me. Per sopar: vedella estofada! i ben bona.

Després van arribar els altres dos convidats a casa del David, dos americans d'estat units concretament d'allí on fan un formatge molt bo: de filadelfia. La michelle i el noi que no recordo com se diu, ja sabeu que jo per això dels noms sóc molt dolent... Les presentacions corresponents i cap a dormir que ha set un dia prou llarg i tothom te son, això sí cadascú al seu llit, que això del couch surfing molt sofà però a l'hora de la veritat sempre tenen un lloc guardat per tu.


Dia 10. Els americans. N'hi ha de tots colors
L'undemà al matí el senyor David se'n va a treballar de mecànic i jo i el dos americans mos vam anar a passejar per la ciutat. Unes bones converses sobre la situació política i social dels EUA, sense cap mena de dubte em quedo en la nostra, això sí pels que voleu visitar els EUA feu-ho ara, que es veu que les coses allà estan a meitat de preu!


Després a l'arribar a casa el David me porta una sorpresa molt grata!
Resulta que ha trobat un camió que fa el trajecte Gisborne-Wellington directe!i que ha m'hi puc enxufar. Quina gran felicitat! Això doncs que l'undemà a les sis de la tarda ja tinc destí on anar!

Dia 11. Una llarga nit

Durant el dia tothom marxa i jo me quedo com a guardian de la casa, vaig aprofitar per fer aquelles coses que has de fer però que mai trobes temps: rentar la roba, trucar als de casa, llegir, consultar el mapa, enviar correu als couchsurferos, etc.
El vespre va venir de seguida, i el senyor David me va acompanyar cap a l'estació de Camions. Allí ens vam haver d'esperar un parell d'hores que es veu no sols els trens de la renfe porten retràs, els camions novazelandesos també.
Doncs bé allí parlant aquelles converses tant boniques quan no tens res que fer, tot per aproximar-se una mica més a la cultura i societat novazelandeses, i la veritat és que no hi ha tantes diferències, els partits polítics són iguals de corruptes, les cases han triplicat els seus preus amb els darrers deu anys, el somni neozelandés també consisteix en obtenir una gran casa i construir una família, l'altra punta del món però pràcticament la mateixa forma de pensar.

Una miqueta més d'esperar i ja tenim aquí el camió. Resulta que és d'aquelles camions americans 450 cavalls de potència i un dins de marbre molt bonic, ara, incomodíssim per dormir-hi.

El primer company de viatge és diu Ash, un home d'uns 35 anys, amb esperit jove, parlem de la vida aquí de la vida allí i ràpid arribem a Napier, on toca fer el canvi de conductor després d'unes tres hores de viatge.
Allí hi ha en Paul, un altre company de viatge d'uns també 35 anys. Aquest però un ex-esportista. Es veu que se'n va anar a Sud Àfrica a jugar a l'esport predilecte de tots los novazelandesos : el rugbi. Amb el aprofito per preguntar-li curiositat de l'esport, fins que caic dormit i arribem a Palmystorn North, on toca fer canvi de càrrega i també de conductor.
Un canvi un mica llarg i jo gelat de fred, ja són les tres del matí i estic una mica destemplat i les cames arrugades d'intentar dormir en aquest gran camió, però amb una cabina ben petita.
L'últim company de viatge ja no el conec, no te gaires ganes de parlar i jo tampoc de tornar a explicar la mateixa història sobre què faig, d'on vinc i on vaig a fer el curs... així que ràpid agafo el son i me vaig desperatant cada 10 km, fins que arribem a Wellington pels vols de les 5 del matí.

Allí sorpresa, o no; estic amb un lloc sense transport públic, a uns 15km de Wellington capital, una espècie de mercabarna però de Wellington. Allí diuen que m'he d'esperar un ratet i potser troben alguna persona que vagi cap a Wellington. Me porten a la sala on esmorzen els empleats de l'empresa i l'espera no es fa gaire llarga, al cap d'una mitja hora ja hi ha una camioneta que va cap a Wellington, la d'un indi repartidor, que me deixar fins la mateixa porta de l'apartament on vaig.
un llarg viatge són les 6 del matí i és hora d'anar a dormir. Truco. Me baixen a obrir. No hi ha presentacions i a dormir al terra que el matalàs no està disponible per aquesta nit.

Resum: més de 700km, 12hores de viatge, 4 conductors coneguts, 3 camions, 0 euros gastats.
Recorregut:



Mostra un mapa més gran