dimecres, 29 d’octubre del 2008

Capítol 9. Entrem en situació

Ja tenim pis, i els companys de pis són molt simpàtics, ara falta entrar en situació, conèixer la ciutat, trobar activitats per fer, integrar-me i tenir vida soial!

La cosa comença bastant bé! Festa el divendres! El primer divendres que estic al pis es veu que hi ha una festa en una casa. Anem a explicar això. Tothom ha vist les típiques pel·líules americanes on hi ha una festa a casa d'un colega, doncs el mateix! El problema és que t'has de portar la teua pròpia beguda. Però val la pena, la gent és molt simpàtica i amigable i sols fa falta dir que sóc de Barcelona i la conversa ja ha començat. Una barreja de festa en una casa ocupa i a una diada castellera.
Bé tampoc entrarem amb els detalls del que un fa i deixa de fer, simplement dir que va acabar bé. I tot està bé si al final acaba bé.

I començo a agafar confiança amb els companys de classe, ja fem bromes i ens ho passem bé. Habitualment sols sóm sis o set. La professora és molt maja, i les classes molt dinàmiques. La gent me comença a agafar apreci i jo amb ells.


I amb els nous amics o companys de classe me porten a passeig. Una ruta turísitica per Dunedin amb cotxe un luxe!

I un altre dia perquè no a jugar a tennis, i després a fer la cerveseta tot fent-la petar, parlan de costums, noies, costums i noies, castells, i tot tipus de converses banals que es poden tenir...

Continuo socialitzant-me i vaig a la universitat a veure cartells que sempre porten bona informació, allí m'entero del concerts que vindran, de les reunions pre eleccions (aquí a nova zelanda estem en plena campanya electoral fins el dia 8 de Novembre) i vaig fent.

Com que tinc molt temps també assisteixo a classes de yoga, molt relaxant fins i tot un pel massa i tot, però molt gratificant.

Un dia monanem d'exursió amb el Marc, un dumenge... me diu que per una caminada curta...però són més de quatre hores a pota, i en dumenge!
Això sí molt placentera, i a l'arribar al cim de la muntanya que s'ha de fer??
Un pilaret!
Tot i que el de la foto és el fet prèviament al peu de la montanya, si puc ja pujaré el vidio de quan estem al cim.
Això sí de tornada cap a casa ho fem amb autoestop que estem molt cansats i ja fa massa temps que no no ho faig per estes terres

I com que de truites de patates ja n'he cuinat en aquest pis toca improvitzar una mica més. Sóm dijous i com tots sabeu, dijous: paella.
Queda una mica picant però aquí tot els hi agrada picant, la troben bona i me donen el permís per fer-ne un altre dia.



I no sé ben bé com, aconsegueixo poder emetre per radio. És una radio local que no sé pas si l'escolta gaire gent, però qui sí que l'escolta són els companys, ja he intentat fer propaganda a tort i a dret. El pròxim dimarts dia quatre de novembre a les 2pm hora local ( a les 2 Am a Catalunya) Serà l'últim programa, segurament així que si voleu alguna dedicatòria especial feu-m'ho saber i jo amb molt de gust la faré! Si voleu escoltar-la ho podeu fer en directe a través de www.toroaradio.co.nz però no es grantia que funcioni, de vegades va, de vegades no va. És lo que te l'adsl noezelandesa.



I després de tot això encara queda temps per anar a ballar Salsa, asisteixo regularment los divendres a unes classes però el que passa és que aquí la gent no vui la música i sols és guia pels passos, una forma massa ortodoxa de ballar... però ves, no mos podem queixar.

I mentres tant, tardes a casa tocant la guitarra, meditant, actuliatzant el web, fent la crònica personal, recordant temps de nostàlgia i belles festes passades, llegint els diaris catalans per tal de saber que fa el barça i l'EFAC a la nova categoria, planificant la nova ruta per l'illa del sud, escoltant música i recordar la sort que tinc, però a la vegada que aquesta sort no s'ha de deixar escapar!

diumenge, 26 d’octubre del 2008

El nou piset

Passa, passa, que veuràs el piset.

Es tracta d'un pis amb cinc habitacions un water, menjador, cuina, i dos balconetes amb un paissatge esplèndit!

Els companys de pis:

Mark: un noi koreà de 25 anys, és qui m'ha convidat a viure en el pis i comparteixa habitaió en ell. A Korea del Sud ha estudiat educació física al seu país i va amb jo a classe.

Kelly: una noia en el seu primer any de carrera. Estudia castellà i un altra cosa. L'ajudo un poquet conversant i ressolent dubtes. Li agrada molt cuinar i fa molts bons pastisos. Una noia cassolona, un bon partit però un poc empollona.

Joey: 21 anys, l'últim any de l'equivalent a ciències polítiques, amable i simpàtic. L'home polivalent que li agrada tot una mica.
Liv: Companya sentimental del Joey, estudia biologia, tot i que està al primer any ha estat viatjant un parell d'anys per Europa amb el seus amics.

(La foto ha d'arribar, és que ara ja no vui al pis perquè ja ha acabat el curs)


George: Estudia "pel·lícules", traducció literal. És singular i únic. Té un munt d'instruments a la seua habitació. No para mai per casa, i va a nèixer a Austràlia.

Habitació:
Compartida amb el senyor Mark, un en cada llit com en l'habitaició de casa amb el tato.
Com veieu en la fotografia ja l'he intentat decorar una mica a la catalana.

Però el millor d'aquesta són les visites al despertar. El sol surt per l'oest i dona de ple a l'habitació-

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Capítol 8. Primers dies per Dunedin

Dia 17,18 i 19. Ja no sóc nòmada!

Quina gran satisfacció! Ja sóc a Dunedin! [d'neidin] El viatge a valgut la pena i l'arriscar-se a fer auto-estop també.
Ara el que falta és trobar una casa amb un bonic ambient i ja pràcticament ho tindrem tot solucionat. De moment m'allotjo amb un backpacker's; perquè no m'en vaig enrecordar de reservar lloc al couchsurfing a Dunedin... i no ha contestat ningú encara...

És dissabte i per primera vegada la nit anterior vaig sortir de festa, no me puc queixar va estar bé, però encara queda molt per millorar.

El dissabte passa com tots els dies de ressaca no fent res, però a la nit com sempre s'ha de disfrutar, i aquest cop per veure una cosa típica dels kiwis: un partit de Rugbi: Dunedin vs Wellington.

La primera part guanya Wellington per 3-14, però la segona part una increíble remontada per part de Dunedin i acaben guanyan 35 -24, o alguna cosa així.
Però el millor del partit és a l'acabar: tots els aficionats salten al camp a felicitar els jugadors, jo no en conec cap, però demano fotos amb tots, per si acàs, i aprofito per recollir firmes a la samarreta que m'han regalat amb el preu de l'entrada.

Dies 20, 21 i 22. Sóc Nòmada?

Busco per la universitat algun anunci d'algú que busqui pis. Ens trobo molt però curiosament tots hi fica que està disponible a partir del 2009. Jo el vui ara! descartant les opcions dels 2009 sols me queden dos opcions. I me quedo amb la segona ja que era més a prop que la primera (sols a una hora caminant fins al curs...)

El que passa és que en aquesta nova casa les dos noies que hi viuen tot i què són molt simpàtiques estan molt atrafegades, tot el dia tancades a l'habitació, i estudiant, així que no m'acava d'agrada gaire pel que continuo buscant per aquí i per allà.
Tot el que trobo és car, i/o l'ambient no m'agrada. Així que deixo de buscar i si convé ja trobaré alguna cosa!

EL CURS:
Primer dia de curs... què trobaré? no sé sap. Arribo i una classe plena d'asiàtics, que a classe encara estan fent el "-How are you? -Fine, and you?." Amb una professora que no me deixa esciure en una llibreta a quadres perquè dius que l'anglès s'escriu en una llibreta amb pautes...en fí, una tortura de dematí, pregunto si tenen alguna classe amb un nivell una miqueta més alt, però la resposta és negativa, pregunto què puc fer, i ell mateix me recomanen un altre acadèmia. Allà vaig i al mateix matí (per ells ja és l'afternoon, que ja passen de les 12) m'apunto al nou curs, és uns 150€ més car, però val molt més la pena. Me retornen tots els diners de la primera acadèmia, i al nou curs me fiquen amb una classe molt dinàmica.

Però això no és tot, un dels companys de classe, (també coneguts com classmates) me pregunta per on visc, li explico el plan i me diu que a casa seua potser hi pot tenir puesto! gran esperança! Ja que el pis en qüestió és un pis d'estudiants i hi ha una noia que vol apendre castellà, així que és molt provable que tingui puesto!

L'undemà al dematí arriba amb una resposta: No hi ha habitacions lliures per a jo...quina putada, PERÒ, me comenta que ell està disposat a compartir habitació, que podré viure amb ells i que no hauré de pagar res!
Evidentment sense pensar-m'ho gaire dic que sí! I a la mateixa tarda ja me mudo cap allà!
Per fí tindré un lloc estable on poder estar, però serà suficient i agradable?

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Capítol 7. Un llarg viatge en dos dies

Dia 16. El bonjan

Truquen a les set del matí:
- El camió en què havia d'anar cap a Christchurch està ple, que és veu que es temps de vacances pels nens de l'escola, i el fill del comionera també vol anar amb ell; Vols agafar un camió que surt a les 7:30am.
- Home, pos vès, si no queda cap més opció... sí; ara me dutxo i nem.

Passen deu minuts. I sona un altre cop el telèfon.

- No, que el camió de les 7:30am també està ple, que se veu que la dona del camionero avui te aganes d'anar a Christchurch, i que no hi ha lloc... ho sentim però ves...
- Aps, weno ja marxaré en bus.

Truco a l'estació d'autobusos...

- Que puc guardar un bitllet per anar cap a Chrischurch avui?
- m...un moment que ho miro....ui no està ple. fins demà res...

Bé donades aquestes circumstàncies i que ja portava un dia de més estant a casa del germans, me decideixo a intentar-ho fent autoestop, fa un dia clar, i ja tinc el cartell. La germana me deixa a les afores i ja ho tinc tot per començar.

Així van passant los segons, los minuts i fins a dos hores i mitja fins que vec aparèixer un gran camió que s'atura:


I el camió me deixarà just 30 km abans de christchurch, és a dir per un viatge d'un 270km ja he trobat vehícle i amb bona companyia, com se pot comprovar a la foto:


I així van passant els quilòmetres tot lo dia. El Bonjan (referint-me al conductor) para un moment el camió, i me fa baixar per ensenyar-me foques! no sabia pas que hi havia foques a nova zelanda, però se veu que sí.



I bé, al final me deixa lo bonjan als 30km abans de Christchurch i a tornar a esperar. Però aquesta vegada sols per uns deu minuts. Me roplega un altre noi que es veu que ve del mateix poble que vinc jo (Blenheim) i me deixa fins la porta de casa d'on vai.


I allí el ritual de sempre, fer una truita amb patates, i cap a dormir que l'undemà ja he d'arribar Dunedin que en aquesta casa sols m'hi puc estar una nit.
Resum: 311km, 2 persones conegudes, 0€, 8hores de viatge


Mostra un mapa més gran

Dia 17

Aixecat debondematí, carga la motxilla a l'esquina i cap a les afores... Una hora de caminata gràcies a un amabla autobusero que estava més perdut que jo, però bé un cop a les afores mateixa rutina que el dia anterior, espera que esperaràs. I aquest cop amb una horeta ja para la primera persona, no es tracta ara d'un camió sinó d'un cotxe.
Converses sobre història d'espanya i Catalunya, i ja he fet uns 100km toca canviar de cotxe.

Altre cop esperar... i uns altres 100km i altre cop a esperar i... fins a Dunedin.

Converses al cotxe, sobre de tot una mica, la persona que me parat a recollir és un jove de 18 anys, i parlem d'una mica de tot en general, i ja sóm a Dunedin: quina satisfacció: uns dos mil quilòmetres, moltíssima gent coneguda, magnífiques vistes, camioners, conductors, i un i un altre cop repetint la història sobre qui sóc, què faig, on vaig i per quant de temps.


Mostra un mapa més gran

Resum: 361km, 4 persones conegudes, 0,90€, 7hores de viatge

Capítol 6. Blemhein

Dia 14. Una dia complet.

Arribo a Blemheim després d'estar esperant una horeta sota la pluja a que algú em portes de Picton a Blemheim (uns 30km)

A l'arribar una dutxeta, i m'esperava un cabrit al forn, que encara que no duia suquet estava ben bo.
A la casa hi viuen quatre persones, una noia de 28 anys, que és am qui he contactat, el seu germà d'uns 23 un altre noi, i un altre noi però que està a l'hospital que li ha agafat un atac de pulmó, i l'han d'operar i aquestes coses que se fa quan t'agafa un atac d'aquestos.
L'undemà al matí per continuar les caminates i l'exercici amb una bicicletada sota la pluja.

Cap al tard los dos nois me porten a pescar, que per variar, no pesquem res. I a veure un coves que ha fet el mar molt boniques.
A l'arribar a casa toca fer l'espcialitat de la casa. Una truita amb trunfa per sopar: fàcil, ràpid, bo i barat. Lo bo és que com que vaig canviant cada dos o tres dies de casa puc anar fent truites i quedar bé a tot arrreu.

Dia 14

Un altre passaig matinal, aquest cop a peu i amb la companyia de la Nikki, que és com se deie la noia.
Després me porta a un celler on treballa, molt bonic. He descobert que ha tots los cellers serveixen per fer fotos quan te cases. Jo no m'he casat encara, però weno també vaig aprofitar per fer-ne alguna.
Després dinar a un restaurant i per la nit a l'arribar a casa faig partícep del concurs oficial de la casa. Un concurs on el senyor caracoles segurament hagués batut rècords, jo vaig fer 24,6 segons, me van dir que no estava gens malament per ser la primera vegada. El rècord però està amb 6,9 segons... quan tingui temps penjaré los videos al youtube.