Capítol 5. Wellingtoni ferry

Dia 12. Un pis d'estudiants

Un pis d'estudiants és un pis d'estudiant aquí, allà i a l'altra punta del món, llàstima que no duia la càmera de fotos per corroborar-ho.

Un s'axeca a les dotze del migdia... sense haver anat a dormir més tard de la una, menja quan li dona la gana, i el primer que troba, i manté converses que no porten en lloc més que per omplir un temps que no se sap omortitzar de cap altra manera.

Dia 13. Passeig per Wellington.

Wellington potser és distingeix de les altres ciutats novazelandeses pels seu toc bohèmic. Molts museus per visitar, en el meu cas el Te Papa, un museu gratuit que explica una mica de tot sobre la cultura nevozelandesa en general. Visitue-lo si hi podeu! I també molts músics de carrer, fins i tot una mica de teatre i tot. Com una Barcelona, però una mica més freda, i amb no tanta explotació turística.

Dia 14. El Ferry.

Sóm dilluns al matí i m'aixeco a les 6:30h del meu rellotge per tal d'agafar el ferry a les 8:25h. Primer he d'agafar un bus, i després he d'agafar el tren per anar a l'estació del ferry. i... sorpresa!, tots els rellotges s'han abansat una hora! casualitat? no... evidentment fa un dia que tothom va una hora abansat, o el que és el mateix, vaig una hora retrasat. El cas és que arribo al port, i evidentment el ferry ha marxat, compra un altre bitllet i espera tot lo matí a l'estació.



Resum: 135km, 114$

Capítol 4. Gisborne i cap a Wellington

"Yo para ser feliz quiero un camión"

Dia 9. Arribada a Gisborne.

El David, però no el david com aquí és coneix, sinó pronunciat a l'anglesa, és a dir vindria el Déivit, bé doncs el david un noi una miqueta més jove que jo, que treballa des de que va deixar d'estudiar als 14 anys me va venir a recollir just auon me va deixar el camió del viatge de Tauranga, i cap a casa seua. El típic xalet com el de los simpson, i alli hi havia el seu pare i mare esperant-me. Per sopar: vedella estofada! i ben bona.

Després van arribar els altres dos convidats a casa del David, dos americans d'estat units concretament d'allí on fan un formatge molt bo: de filadelfia. La michelle i el noi que no recordo com se diu, ja sabeu que jo per això dels noms sóc molt dolent... Les presentacions corresponents i cap a dormir que ha set un dia prou llarg i tothom te son, això sí cadascú al seu llit, que això del couch surfing molt sofà però a l'hora de la veritat sempre tenen un lloc guardat per tu.


Dia 10. Els americans. N'hi ha de tots colors
L'undemà al matí el senyor David se'n va a treballar de mecànic i jo i el dos americans mos vam anar a passejar per la ciutat. Unes bones converses sobre la situació política i social dels EUA, sense cap mena de dubte em quedo en la nostra, això sí pels que voleu visitar els EUA feu-ho ara, que es veu que les coses allà estan a meitat de preu!


Després a l'arribar a casa el David me porta una sorpresa molt grata!
Resulta que ha trobat un camió que fa el trajecte Gisborne-Wellington directe!i que ha m'hi puc enxufar. Quina gran felicitat! Això doncs que l'undemà a les sis de la tarda ja tinc destí on anar!

Dia 11. Una llarga nit

Durant el dia tothom marxa i jo me quedo com a guardian de la casa, vaig aprofitar per fer aquelles coses que has de fer però que mai trobes temps: rentar la roba, trucar als de casa, llegir, consultar el mapa, enviar correu als couchsurferos, etc.
El vespre va venir de seguida, i el senyor David me va acompanyar cap a l'estació de Camions. Allí ens vam haver d'esperar un parell d'hores que es veu no sols els trens de la renfe porten retràs, els camions novazelandesos també.
Doncs bé allí parlant aquelles converses tant boniques quan no tens res que fer, tot per aproximar-se una mica més a la cultura i societat novazelandeses, i la veritat és que no hi ha tantes diferències, els partits polítics són iguals de corruptes, les cases han triplicat els seus preus amb els darrers deu anys, el somni neozelandés també consisteix en obtenir una gran casa i construir una família, l'altra punta del món però pràcticament la mateixa forma de pensar.

Una miqueta més d'esperar i ja tenim aquí el camió. Resulta que és d'aquelles camions americans 450 cavalls de potència i un dins de marbre molt bonic, ara, incomodíssim per dormir-hi.

El primer company de viatge és diu Ash, un home d'uns 35 anys, amb esperit jove, parlem de la vida aquí de la vida allí i ràpid arribem a Napier, on toca fer el canvi de conductor després d'unes tres hores de viatge.
Allí hi ha en Paul, un altre company de viatge d'uns també 35 anys. Aquest però un ex-esportista. Es veu que se'n va anar a Sud Àfrica a jugar a l'esport predilecte de tots los novazelandesos : el rugbi. Amb el aprofito per preguntar-li curiositat de l'esport, fins que caic dormit i arribem a Palmystorn North, on toca fer canvi de càrrega i també de conductor.
Un canvi un mica llarg i jo gelat de fred, ja són les tres del matí i estic una mica destemplat i les cames arrugades d'intentar dormir en aquest gran camió, però amb una cabina ben petita.
L'últim company de viatge ja no el conec, no te gaires ganes de parlar i jo tampoc de tornar a explicar la mateixa història sobre què faig, d'on vinc i on vaig a fer el curs... així que ràpid agafo el son i me vaig desperatant cada 10 km, fins que arribem a Wellington pels vols de les 5 del matí.

Allí sorpresa, o no; estic amb un lloc sense transport públic, a uns 15km de Wellington capital, una espècie de mercabarna però de Wellington. Allí diuen que m'he d'esperar un ratet i potser troben alguna persona que vagi cap a Wellington. Me porten a la sala on esmorzen els empleats de l'empresa i l'espera no es fa gaire llarga, al cap d'una mitja hora ja hi ha una camioneta que va cap a Wellington, la d'un indi repartidor, que me deixar fins la mateixa porta de l'apartament on vaig.
un llarg viatge són les 6 del matí i és hora d'anar a dormir. Truco. Me baixen a obrir. No hi ha presentacions i a dormir al terra que el matalàs no està disponible per aquesta nit.

Resum: més de 700km, 12hores de viatge, 4 conductors coneguts, 3 camions, 0 euros gastats.
Recorregut:



Mostra un mapa més gran

Capítol 3. L'aventura de l'autestop. Tauranga-Gisborne

Dia 9. 24 de Setembre del 2008

Comença l'aventura. Avui sí que podríem dir que la cosa està a l'aire.
És tracta d'anar de Tauranga a Gisborn, uns 300 km segons el senyor Google. Tothom diu que és molt fàcil fer autostop a Nova Zelanda així que poca cosa a perdre i molt a guanyar.


Son les 10 del matí i ja estic a la carretera. Amb tots els bàrtuls, i al cap d'un 20 minutets esperant ja tinc lo primer que me pare, fem 10 km i me diu que ja canvia de direcció. Bé ja hem començat! algo és algo.
Una altra mitja hora més esperant i un altra persona s'atura, aquest cop per 15km. La cosa va millorant, però a aquest pas estaré tot lo matí.
S'atura un altra, un altre cop una distància similar, una altra, i el mateix i així fins a 5 persones...
Fins que un bon maori me porta una distància de 50km, parlem sobre la situacó política de la població maori, però no sols això sinó que m'invita a casa seua i allí me dona de beure taronges i m'ajuda a fer un gran cartell que el puguin llegir tots els camions.

Un cop les despedides i que jo li hagi donat un llibret sobre la situació política i cultural de Catalunya, altre cop a la carretera. Allí amb el cartell ja ben gros me toca esperar-me uns deu minuts. I s'atura un altra maorí. Aquest cop però, no sols m'invita a passar a casa seua, sinó que me dóna de dinar, me dóna una altra bossa amb menjar i aigua pel camí i finalment me deixa altre cop a la carretera però uns 15km més lluny de la seua destianció.


Allí on me deixa tot i que hauria de ser un carretera més transitada sols passa un cotxe cada dos minuts...estic fins a una hora i mitja esperant però finalment m'agafa un jeep, sols per dos persones, i estaven les dos places ocupades així que me toque ocupar l'assiento trasero, sí allí on
van tots los autoestopistes americanes, allí.

En auest jeep me toca fer un 100km. No està gent malament, ja estic sols a uns 80 km de Gisborne i encara són les 4 de la tarde tinc dos hores abans que se faci fosc, el problema és que aquesta carretera tot i ser una nacional no passa ni déu!! Potser estan aquí els collons d'andares!
Al cap de 1horeta i veure que se comença a fer fosc, i ja una miqueta deseperat opto per la tàctica de la rosa: vaig al tros del veí, l'hi agafo un rosa, i els ofereixo als cotxes que aproximadement cada 10 minuts en passa un... Així estic fins a 4 cotxes i finalment un bon Camionero s'atura. Ja està ja arribat el camión i va directe cap a Gisborne.


En resum: 300km, 9 hores de viatge, 1€ invertit (el bus per sortir de Tauranga), 8 persones conegudes.
Recorregut:

Mostra un mapa més gran

Capítol 2. Tauranga

Dia 7. Cap Tauranga

Un s'axeca de bon dematí que toca fer 300km per arribar Tauranga. Bon viatge aquest cop en Bus, segons la guia lonely és realment difícil com en tota ciutat fer autoestop així que no me la jugo i cap a Tauranga.
Arribada allí cap al tard (les cinc de la tarda) i una caminata de 4.9km segongs el Sr. Google fins a casa de Mrs. Ann on estaré per dos dies.

Dia 8. Free Cat in NZ

Això d'estar sol tant temps dóna molt que pensar. Així que voltant pel Mont Maunganui se me va acudir la idea de fer un espècie de geacatching a la catalana, per nova zelanda. La questió és amagar llibres de Free Catalonia, que expliquen la cultura i la situació política de catalunya en 4 idiomes. I bé que els trobi qui vulgui i que els tornen a deixar a puesto. Bé he intentat fer un altre blog explican't-ho però no tinc prou temps. Pel que fa al Mont Maunganui, unes vistes esplèndides un altre cop. Aquí us deixo amb la foto de l'amagatall del llibret de free catalonia

Capítol 1. Auckland

"Va ser més dur al principi
del que havia somiat,
ara tenia el que volia,
però també la soledat"

Dia 3. Arribada a Auckland: Sóc novato.

Són les 9h del matí hora local i arribo a Auckland, la ciutat més important de NZ. A la parada de Hong Kong he conegut el Sr. Thomas, un irlandés que diu que me passi per un bar que allí demani per ell i que me donaran una guia de NZ del lonelyplanet.
No està mal per quan encara no havia arribat, però ara mateix encara me falta concreta una de les coses més importants: on dormiré?. I és que amb tant projecte, festa i viatge, no vaig tenir temps de contactar amb gairebé ningú.

Surto de l'aeroport i em disposo a agafar un dels autobusos més cars del món: 15$ per fer 14km.
Arribo al centre de la ciutat i el pimer que faig és comprovar el correu avere si tinc lloc per dormir, i... sorpresa! sols ha contestat una persona i és per dir-me que no, que està ocupat... torno a enviar mitja dotzena més d'e-mails i a passejar per Auckland, això sí, amb 15kg a l'esquena.

Vaig a dinar, un kebab, surto i sorpresa: un concert al mig de la plaça major de Auckland, no està mal per ser el primer dia. Però tot és un miratge; torno a comprovar correu i... ningú ha contestat. Així que vaig cap al bar del Thomas. Després de caminar uns 30 minuts amb la motxilla, arribo al Penroe's Bar i... més sorpresa, està tancat!
M'en torno, jo i motxilla per on hem vingut. Arribo al centre i me fico a donar tombs pel centre de la ciutat amb el bus gratuit. "look for the red one" així passo una horeta, fins que decideixo torno a comprovar el correu per última vegada. Vaig a procedir al cafe-internet que ja me comencen a conèixer, i... sorpresa!, o no ja..., ningú a contestat.
Així que toca decidir-me. Al mateix cafè-internet trobo un llibret blau que hi fica "backpacker accomodation" que traduit vindria a ser: "lloc per dormir pels motxilleros" Així que l'agafo, miro tarifes, i tampoc són tant cars!, 20$ la nit de mitjana, encara m'ho puc permetre.
Busco el més barat (17$, per alguna cosa sóc català) i m'he n'hi vaig.
Uns altres 45 minuts jo i motxilla, pujades i baixades, fins que arribo, faig el check-in. I ja tinc sostre per dormir!

Així que boranit!

Dia 4. Una guia passada per aigua.

Què bé que es va amb només tres o quatre quilos a l'esquena. Una passejada per l'Auckland Domain, un park immens dins del mateixa ciutat, sembla mentira com pot canviar el paisatge en tant poc espai i que doni l'opció de pensar que estàs dins d'una selva tropical quan a cent metres està tot ple de ciment.

Una passejada, això sí, passada per aigua, perquè sembla que el temps vagi acord amb les circumstàncies, i plou unes 10 o 12 vegades per dia, aquella pluja que no mulla gaire però que va fent, tipo al país basc.

Avui poca feina per fer més que emportar-se sorpreses cada cop que comprovo el correu. Això sí, ja m'ha contestat gent de la capital Wellington, on ja tinc casa assegurada per un parell de dies! i com que la casa a Auckland sembla que vagi per llarg me'n vaig al bar Forde's, on m'espera el senyor Thomas, que quina sorpresa a l'arribar, ell és el propietari del bar i no, no es diu Miquel, deu ser que Thomas és la traducció de Miquel... ves a saber. El cert és que m'invita a un parell de cerveses fins que la tercera ja la pago jo, i així anem xarrant i em deixa per tota l'estada a NZ la guia lonelyplanet de l'any 1997, "a cavallo regalao, no le mires el dentao.” I després d’una llarga conversa i de prometre que aniria a l’illa de Rangitoto (al costat d’Auckland) i l’hi eniaria un correu, amb la guia a la butxaca me’n vaig cap a la pensió on ja començo a conèixer gent i es sorprenen del meu anglès, tot i que la veritat no pillo la meitat de les seues converses. I per sopar una mica de raïm. I a dormir que demà toca canviar d’hostal.

Dia 5. Canvi d’ambient.

Altre cop amb la motxilla a l’esquena, primer pas comprovar que no m’han contestat: no, no m’ha contestat ningú, no tinc casa encara. Segon pas, buscar un altre Backpackers. No és gens difícil, però al primer que vaig estar ple, allí m’envien al seu amic del costat (15 minuts més caminant amb la motxilla) però bé a les 10h del matí ja estic allí fent el check-in, a comprar una mica de provisions, i a veure el Mt.Eden, la muntanya més alta d’Auckland. Una mica més de pluja, una caminada d’aproximadament 2hores i un desnivell aproximadament 370 metres, però unes vistes que valen tot això i més. Des de dalt, una foto cap a cada costat, i una foto a la posta de sol. Després cap a l’hostal. I a l’arribar allí sorpresa: és dissabte!, els nous companys m’inciten a sortir que sols anirem a fer una cervesa, però ja sabeu que jo per una no m’hi fico, així que ha dormir que l’endemà toca anar a visita l’illa de Rangitoto.

Dia 6. Rangitoto Island

Una illa bonica que se descriu en fotos.

Capitol 0. Comença el viatge.

"No és un adéu per sempre, tant sols és l'adéu per uns instants"

Dia 1. Comiat.

Felcitat i sentir que alguna cosa es deixa enrera.
Ara mateix estix a la porta 42 d l'aeroport de Barcelona a 40 minuts d'embarcar. Podria dir que el viatge comencarà ara, d'aquí 40 minuts, però per mi ja va començar ahir a la nit. I quina nit!, per fer-me memòria, primer la defensa del projecte final de carrera; un projecte del qual estava molt content, pel que havia après i tal i qual, però encara més content quan me van dir la nota: Matrícula d'honor, molt de treballa això sí, però amb una bona recompensa. I després.... mitja hora inacabable de paperasa per poder obtenir el resguard del títol. Alguns petits entrebancs bancaris però res que no pogués solucionar la sinyora Manoli.
I després de tot això, ai després. Direcció cap a la Cova, per últim cop, i a esperar a arribar la gent. De mica en mica van anar arribant tots, fins a ser una trentena. Els diria moltes gràcies a tots los que van vindre i de veritat que me van fer passa una estona de felicitat casi absoluta; potser massa feliç i tot, massa fins al punt que les ganes de marxar s'han quedar una mica post-posades. És a dir, les mateixes ganes de marxar però millor si hagués tingut una setmana més per anar de festa per, arreglar el món amb les converses a la Cova, fer castells, i una llarga llista de coses que he pogut compartir.
La nit va continuar a la Falcata, on el senyor Ivan ja mos anava a deixar sense festa perquè volia tanca que deie que l'undemà tenia un examen a les 9 del matí, però encara va aguantar un parell d'horetes més.
Beure cap aquí, beure cap allà, i un gran ambient de somriure. Després, intecanvi d'adreces i ja tinc unes 10 postals que enviar, almenys ara quan me preguntin que hi vaig a fer a Nova Zelanda, ja tinc una resposta preparada.
Finalment comiat amb abraçades, besitos, potser una llagrimeta, però d'aquelles que no se veuen, d'aqulles que van per dins i....a dormir a l'estil peresipomes, és a dir a una casa que no era la nostra.
Sembla mentira, però al matí m'he axecat i he arribat a l'hora pactada a casa! he fet la motxilla (sí encara estava per fer) i a les deu del matí mos n'hem anat cap a Barclona, i aquí estic, a 10 minuts de començar el viatge, però com ja he dit tot el viatge comença amb un comiat i pel que fa al meu començament ha estat immillorable!!



Dia 2. Casi no, però ja casi sí.

Ja des de Hong kong. Resulta que la porta 42 no era la meua... quan passaven 15 minuts de l'hora d'embarcament, vaig sentir una veu que me deie que "último aviso para los passajeros del viage con destino a Munich, puerta 46" unes corredises, unes suors, però sí, vaig arribar!
Ara ja des de Hong kong us deixa amb una foto del que m'ha donat per fer tot el temps que he estat volant fins ara: